Afany per viure!

La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.

Cloure els ulls

El temps no es deixava mai enganyar i sempre ens jutjava en rebel·lia sense que hi poguéssim fer res.

Boira, 2019.

Em parla del misteri de la vida, i de la mort, i d’acceptar aquesta darrera com un altre misteri que ens farà viure… La Mort com a acte de fè que ens farà finalment sobirans perquè vivim en ella.

Coses d’abans

He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…

Del Perú a Alella…

Avui el meu fill, en Max, em preguntava què em feia por de veritat i jo li deia que morir lluny dels arbres del Jardí que es van plantar amb mi al davant tots ells, era el que m’aterrava; això i no poder assegurar-li a ell que podria desitjar una mort tant bonica com la meva.

Fa cinc anys de l’Al Fenici

Em dic jordi, tinc 44 anys, cada cop soc més curt de vista i sovint hi veig més clar que mai, m’encanta escriure, opinar quan no es pot i fer el contrari del que cal fer, del que els altres creuen que has de fer, perquè en el fons ningú hauria de ser més que un altre per obligar-nos a fer tot allò que no volem.

Tot depèn.

Vivim ja en el moment de la crisi constant, en el que potser morirem a qualsevol cantonada i als petons que no donem per por d’encostipar-nos.

No debo morir, aún no.

La vida me aprieta como una corbata mal puesta o un garrote vil, y me grita al oído, desgarradoramente, palabras concisas, precisas y preciosas, talismanes y mantras absurdamente simples y sencillos, absurdamente prácticos

Carta al meu amic…

Lluita, perquè no deixem de ser malgrat la malaltia, i tu ets una part molt important per nosaltres, massa important! Per tots nosaltres!

Amistad A+-temporea

Tenia que ser épico, quizás hasta poco estético, pero nuestro viaje, el de mi hijo y el mio a los confines de una Francia cansada, era necesario. 20 años antes, nuestros caminos se habían cruzado en una ciudad aciaga y lluviosa, CAEN, 20 años después, sin que el mundo nos hubiera aun puesto en nuestro…