3 cops 16 anys.

Ara que tinc 16 anys per tercer cop, t’agafaré de la mà i provaré de passejar amb tu alguna tarda, et regalaré margarites i t’escriuré alguna carta.

Viure amb fervor.

Aquelles coses que diem que farem quan tiguem temps son exactament les que no fem mai.

Gràcies . Gracias

(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar

Domingo por la tarde, 1998.

Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.

2020 – Fuck you Carpathia.

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.

Dilluns al sol

però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.

Somos Monarquicos! (o no)

Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.

But stand by me.

y sobretodo no permitas que yo, apriete a full mi pie y tire con la mano derecha del freno de mano

Covid-19. Llegeix el meu missatge.

La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.