3 cops 16 anys.

Amb tres cops setze anys el meu món conviu estavellat entre els oblits i el desig. Oblit del passat i desig per un futur que encaro com si fos adolescent. No us passa a vosaltres que cada cop que envelliu us sentiu més i més joves? Em miro al mirall i em costa reconèixer al que veig i el temps que passa ja no cau com lloses a l’esquena sinó que sembla més aviat un regal dels deus. 

Ens passem mitja vida volen ser grans i l’altre mitja patint per la mort. La mort, de la qual darrerament n’he parlat molt, és la que em fa sentir més viu i jove que mai. Potser la seva estranya presencia com una ombra difuminada és la que em fa pensar que fa tres cops que tinc setze anys, i que encara avui, soc indestructible. 

Es veritat que aquest any en va, com m’agrada anomenar-lo, ens empeny a tots a viure més i millor, i als que pateixen, a sobreviure. Tots hem perdut coses, però potser el que més ens han manllevat és el temps. Quan vaig fer 47 anys va ser un dia com un altre, recordo que jo, que odio Sant Jordi i que em truquin, em delia per anar a fer un vol per les rambles i mesclar-me amb la gent, ho he fet ben poques vegades, i ara que es pot, no ho he fet. Però aquests 47 eren difícils de pair. Com es pot mastegar un numero primer que sols es divisible entre 1 i ell mateix? 

Els 48 son diferents, i em retornen al meu estat normal, el de l’etern tarambana , (i si el divideixes entre tres resulta que per tercer cop tinc 16 altre vegada). I jo amb 16 anys era un esportista que corria més que el vent, el jove que feia els millors petons del món, i era capaç de mirar la vida a la cara i riure amb ella. Als 16 anys, com avui que els tinc tres cops, era una perla d’individu, que tant aviat somreia, com escrivia, i et parlava com si el meu desig fos (i alguna vegada ho era) irrepetible, com avui, era el que una novia em deia, una dolça sentencia capital.

Ara que tinc 16 anys per tercer cop, t’agafaré de la mà i provaré de passejar amb tu alguna tarda, et regalaré margarites i t’escriuré alguna carta. Fa tant temps que la gent no n’escriu  que la idea de pensar que algú ho fa, t’ha de posar calent. T’amagaré margarites als llibres o vindré a portar-te una flor de tant en tant. Lo del esport serà complicat, perquè ja sols em queda caminar, córrer i fer quatre abdominals a diari, però mirant els de la meva edat no estem tant malament. Ara que els tinc he descobert que continuo sent una mica fatxenda, i que crec com abans que totes em ponen i que la vida em somriu, i esta clar que no li podem fer un lleig ja que ens la posen en bandeja oi?

Ara que tinc 3 cops 16 anys continuaré com sempre, i malgrat algun accident sense importància i algun descavalcament vital, la resta han estat anys que he viscut amb intensitat, anys d’amor, de guerres, d’enfrontaments i somriures, anys plens de vida, anys que dia a dia han merescut cadascun d’ells el total de totes les meves energies, vull continuar sent aquest esser humà, capaç de riures d’ell mateix, viatjar per el món, agafar-te la mà i demanar-te un petó o simplement ser capaç com encara ho soc de riure’m sol de mi mateix, i parlar-me amb un somriure de cara al mar cada matí a les 8 quan m’estiro els músculs en un banc en plè passeig del colesterol. Encara podria córrer tant ràpid com a la foto on tenia 16 anys i vaig baixar de 22” en un 200 metres llisos a una final de Catalunya que encara avui revisc.

A vegades giro el cap i penso: què faré quan tingui 48 anys, però això queda tant lluny! Ara com ara que seria una pèrdua de temps i un insult, parar-se massa estona a pensar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s