La vida ens passa de llarg i a vegades, i malgrat tots els esforços per evitar-ho, desapareixem fulminats per la tragèdia. La vida se’m fa tant eminent com fugissera darrerament i em plantejo massa sovint per l’empremta. La meva. És segurament un signe d’egoisme immens el pensar en el que deixaré de mi en aquest món i no pensar en el buit que potser quedi. El buit serà doncs la meva empremta. Un sense sentit estupendo si pensem que el que deixem es un gran forat.
Potser amb el Covid és més eminent. Desde el punt de vista que qui mor de cop, el “se’n va anar ràpid” sembla que tota una cura. La Mort com a acte frenètic o coitus interruptus de la vida. Aquell qui mort després de un gran patiment però acompanyat dels seus, dins la misèria que representa, permet que s’expliqui la seva mort i també la seva resurrecció en vida. Ha pogut, (si ho ha volgut) despedir-se. Però el Covid fa que ens apartin dels que estimem o no, però dels que per segur, patim. Morir en soledat és quasi igual que se’t mori un ser estimat mentre tu estàs sol i capat de la possibilitat de despedir-te. El teu esser estimat queda com un gran forat negre dins la teva historia vital.
Avui llegia la noticia d’aquests dos avis d’Anglaterra… però quants més deuen haver-hi repartits per el món. I ja no és la mort en si, sinó més aviat, l’absència de veure-la. La mort ens iguala, això em deia el Pare Manel quan era petit, però dubto que ens iguali en la forma de fer-ho sinó més aviat en el Post Mortem. Ens convertim en absència.
Darrerament se’m moren molts coneguts, i amics, sense la breu possibilitat de despedir-me, i es moren essers estimats de coneguts, i per molt que si te’ls trobes, el breu apretar el braç, o el petó a la galta, manquen. És més egoisme per part meva o proïsme malentès.
Llegeixo la història d’aquests dos avis junts tota la vida desde que es van retrobar als 14 anys, s’han pogut agafar de la mà fins quasi al final, i potser no han mort sols; la seva filla els ha pogut posar junts i després de tants anys potser no han parlat de rès, però han estat plegats.
Potser poguéssim morir tots amb algu que estimem apretant-nos lleument la ma.
Darrerament penso molt en la mort.
Mis Bitàcoras. 