Depende…

on

Fa uns dies que ens va deixar i no vaig entendre, aleshores, com de profund serà l’impacte de la seva mort, o potser no és ben bé la seva mort sinó l’absencia de poder altre cop viure en directe o no, la banda sonora de un temps que és molt meu, i molt de tots. Pell salada al Villamàs, al limit de moltes coses, més enllà d’on els meus pares els hagués encantat veure’m, amb un bitllet de tornada.

El Pau em porta a la Irene, però també a una Marta que havia quedat lluny a la memòria, a nits al Sidecar o a moments inoblidables al Villamás a la Platja de Sant Pol de S’agaró i al Palm Beach, polvos als lavabos, polvos de tots colors, i per tot arreu. Recordo passejar-me al glaciar amb un Gin tònic a les mans, porro en boca i ulls negres al canto. Com deia el Pau Donés, hi ha dos dies en aquesta vida per els quals no he nascut.  Jarabe de Palo forma part de les nostres vides, de les músiques que tots xiuxiuegem quan la mort, el sexe, o una ostia mal vista, ens enganxa amb les mans a les butxaques i la guàrdia baixa.

La Flaca… tothom parla de la flaca, perquè tots ens hagués agradat fer-li l’amor i explicar-ho tant bé, però son tantes coses que ens hagués agradat fer i que ells ens van explicar…. La figura del Pau Donés per opinadors com jo, patètics a nivell de costurera, ha vingut més tard. Massa tard diria fins i tot.

Era aquell moment de la vida en que tot “ me parecia bonito”… queda molt lluny tot plegat, però si tenim en compte que els records son el coixí dels nostres desficis de senectut, em quedo amb ells. 

Els que adoren els Rolling han tingut la sort de que semblen immortals però paios com jo, amb una cultura musical bastant pobre i patètica, hauríem de ser fruit de la clemència dels demés saben que els nostres referents musicals s’estan quedant per el camí, i cauen com mosques quan el que voldriem seria veure sortir el sol amb ells.

No deixo de pensar en el Villamás i els esmorzars al Bar las Palmeras de la mateixa platja, després de tres discoteques, algun “encontronazo” i alguna holandesa amb ganes del càmping. I de cop… ens vam fer grans oi?

I el que eren cançons que ens portaven al límit per la rotonda de Platja d’Aro amb un AX negre, que ens deixaven en estat quasicataleptic a la Conca i que fins i tot ens seguien al puto radio casset del cotxe, ara son bandes sonores de les nostres vides que ens recorden lo vulnerables que som.

Si recordaré el Puto Covid serà per tota la gent que, en tres mesos, han desaparegut del meu paisatge vital. I de com aquest ha canviat. Una quantitat ingent!

Enfi, avui escoltava al Donés a tota pastilla als cascos, (no tinc perquè torturar als meus fills que escolten regueton) i m’he adonat que m’hagués encantat escoltar aquest Depende a cau d’orella el dia que la palmi, i que me la cantés ell.

M’agrada Depende. Molt. Potser tot depend… Teniem tots els números per acabar en una cuneta, i encara pot passar però clar…. todo depedende! I resulta que ens morim de coses xungues patètiques i que ens fan reflexionar de com vulnerables serem, som, i sobretot erem!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s