Alella – Covid-19. La rentrée…

…I mentres de tornada me n’adono que tot ha canviat, la gent passeja, o pitjor, la gent surt. Si fins ara Alella era un lloc relativament tranquil on viure, on els vasos comunicants de la societat es tornaven reals als quatre carrers del centre del poble. Ara tothom camina. (PER TOT ARREU)

Jo Camino

Tu Camines

Ell o ella o i Ella camina /en

és un drama. Si algun alcalde hagués demanat una participació més alta no ho hagués aconseguit, i ara totthom camina a tot arreu. Instagramenrs de pa sucat amb oli que et fan fotos del municipi, de TOT el municipi, gent amb seriosos problemas cardiovasculars que corren per les urbanitzacións del poble, normalment tranquiles, freakies de les bicis i fins i tot yayos amb pensions ben gastades al decathlon online es decideixen a anar amunt i avall, sense cap rumb fix ni cap idea definida més enllà que la de caminar. Sembla un The Walking Dead amb gent amb millor color però cerebralment igual de limitats.

ells i elles caminen

Avui, tornant de fer una cocacola al carrer Africa amb la Dolores, on vivia el nostre alcalde (no l’emerit pero tot arribarà) ,m’he trobat dues persones assegudes a la vorera de casa. La primera reacció ha estat treure la pipa de la guantera (una reacció molt Marc Simó de quan ens jugavem la vida al Novedades), la segona, la mascareta i la tercera abaixar la finestra del copilot per preguntar si estaven bé. De sobte han provat de posar-se la mascara que ens havia regalat (amb els nostres impostos) l’Almendralià en cap, “allô Presidente Marcos”. Complicat, s’embruten ràpid, i ademés son dificils de portar. Al cap d’un minut, quan ja era fora, els he preguntat si els passava alguna cosa. No! M’han dit, prenem la fresca. Astorat me’n he adonat que ademés de canviar certs habits la gent és més estupida que abans. Quin és l’adjectiu per estulticia? La gent ara passeja indiscrimidament, i suposo que és l’efecte de no haver-ho pogut fer durant un temps. Però tampoc un s’enganxa les boles amb la tapa d’un piano, per molt que no ho hagis fet mai oi?

Alella és, com suposo que molts pobles amb poca visió de poble, un manyoc de gent que no sap ben bé què fer amb el temps que es pensa que tenen, i es passejen sense rumb com un grup de zombies ben vestits amb cara de diumenge i equipament de excursionista last-minute, la versió cutre salsitxera del Killian Jornet. Em pregunto que faran els pobres bombers aquest any, quan la gent es llenci en massa a fer el Puig-Mal, o simplement a practicar sexe a llocs perillosos perque al llit s’hi han estat massa aquests darrers mesos.

People walking, wearing surgical masks. Masks can easily be removed- all faces underneath are complete.

Me’ls miro i no els entenc. Però també reconec que m’agrada mirar-los. Els meus nous amics de la vorera continuen asseguts, han tret unes cantimplores i uns entrepans de truita freda i oliosa. Han decidit fer el dinar al Carrer Berlin, i jo dubto entre l’escopeta o el gos, mentres els somric, gelidament, desde la finestra de casa. Vinc de la Vall de Forest, on si algu es para davant de casa teva més de cinc minuts estas entre els forestals i el trabuco.

Per cert, la tolerancia al soroll és un dels punts negatius del Covid. No el suporto, de fet no suporto a la gent, no suporto el soroll que fan, i escolto els pets del veí desde casa, de follar no follen, pero la resta…. Haver viscut a peu d’escala del paradís 100 dies té un preu. La costurera del meu poble diria: queda’t-hi! I jo em meravellaria pensant com pot construir paraules amb pronoms febles.

Jo pensava que se m’aniria passant, de fet reia l’altre dia sobre el tema, però cada dia és pitjor, i començo a pensar que hauriem de confinar per barris, o simplement hauriem de fer psicotecnics per desconfinar al personal. Tests més acurats que els del permís de armes o el de mosso de esquadra, o alcalde, però tests per deixar a segons qui, confortablement a casa. Ara que s’han acostumat a no sortir, no hauriem de perdre la oportunitat de deixar-los quedar-s’hi.

Per la resta, estic content de haver tornat, cada cop trobo més raons, essencials i irrefutables, per tornar a la rectoria, o en copetti, la llebre i els meus nous amics del poble, per bé que no m’esperen, estic convençut que troben a faltar algú tan amable, tropical i si més no educat, com jo.

He sortit finalment quan atacavem, els meus nous veins de acera, el kiwi del postre que sembla que va bé per anar de filtrant l’intestí. M’he posat la mascareta i he recitat aquest gran poema del Machado. Però han trucat a la Municipal i m’han denunciat per no guardar una distancia de seguretat evident. Em flipo quan recito!!! ho sento.

Volia distanciar socialment aquella gent i tornar-los a un camí més poetic, però no ha estat possible.

Insistiré!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s