Covid-19. Un puto arrogant.

Hem arribat a Alella, el Pau Donés ha mort, tampoc el coneixia més enllà d’alguna copa compartida a Sant Feliu de Guixols, com molt de lluny, quan era dels pocs gilipolles que no sabia qui eren els del Jarabe de Palo. No puc deixar de pensar aquets dies en tots els paisatges humans que hem perdut darrerament. El blog sembla un obituari de gent que m’hagués agradat conèixer més. El Lluis del darrer post, el Pau, L’Aureli, alguns pares de amics per el covid, com el pare de la Silvia amb qui ens donem temps, silencis i missatges de veu. Gent que forma part dels meus paisatges.

Hem de exorcitzar les pors, però tot i així soc humà, i em fa por la mort. A vosaltres no us en fa? Suposo que enfrontar-me a la mort no té sentit fins que no t’ha fotut un “toque”. A vegades aquest “toque” et dona la possibilitat de lluitar, o de pensar que pots fer-ho. Altres, la mort et vé de canto, sense avisar, i quan vius. Morir  deu ser el fet, i el desastre deu ser saber que et pots morir. L primera vegada que en vaig tenir constància va ser quan el cabró del meu ex-soci es va fotre malalt. La segona un cop que anava amb cotxe, prop de Pina de Ebro.

Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens i tinc  dona. I si, de tant en tant quan hi penso, tinc por. Visc diferent desde el 2010, encara que també és veritat que em passa de tant, uns quants milisegons al dia, però es una sensació present, coneguda, i sense dubte desagradable. Potser abans de morir hauré de confessar que la Scarlet Johanson em va fer un cop un peto a un ascensor a NY l’any 2006, haure de confessar que vaig birlar un cop un “Periodico” del quiosc de la porxada de Alella, que vaig tirar una NSR al port del Masnou, i que dec haver estat un fill complicat de viure i fàcil d’estimar. Morir es una merda però és molt pitjor veure com es moren. Per això com deia un amic del Donés: viure es urgent, no les coses de la vida. I la pressa mata…

Avui el meu fill em deia que soc un puto arrogant, si. Però la perdo ràpid L’arrogancia quan penso en la mort, suposo que tan ràpid com ell la perdria si jo la palmes de cop. Ell no ho sap però com deia en Joyce entre ells es coneixeran. Però està bé ser-ho amb 15 anys, jo també ho era, i sembla que no ho he superat.

Però ja està bé, esta be no superar les coses, vol dir que les vius, que les lluites, i les perds. Sovint.

Tinc una humil devoció per el bon rotllisme, (el dels altres of course).

Sembla estúpid però el Pau Donés em porta al Sixto, un amic meu a qui poc a poc provo de recuperar. De fet potser totes aquestes morts em porten a provar de recuperar tot el que jo he anat matant amb el temps.

Soc un arrogant, un arrogant amb la mort, i quan penso amb ella, provo de mirar-la de cara, i aleshores, quan em confronta, amb en Lluis, L’Aureli, en Pau, i tots aquells que han desaparegut del meu univers particular i del meu paisatge vital, provo de somriure, i ser això, Un Puto Arrogant.

Ei…. i si no t’agrada, ja saps…. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s