1er de Juny – Covid-19 – Trona!

Envisatjo una tornada que a molts ens fa mandra, marxar i deixar casa nostra a la Segarra. Fins al mes de març  era més que un refugi, un lloc on allunyar-se del món i trobar-se amb un mateix. Quin pensament més estúpid i tant lligat al home estressat, al urbanita de merda, al viatjat. Recordo que el primer cop arribat a la rectoria pensava que algú em robaria les bombetes. Les treia. I avui…. Avui espero que se les confiti. 

Tornar a hores d’ara és una obligació, tornar al carrer plè d’asfalt d’una casa fantàstica al Maresme. Tornar al dictat de un cotxe patrulla que passa a les 10 del matí i a les 10 del vespre i on cada tres mesos els cotxes canvien de banda. Tornar a fer cua a un super, on una caixera em demanarà un numero de fidelització. La costurera del meu poble diria queda’t!!! I jo diria sí! No vull tornar. Ella no sap de què parla, i a la resta ens està bé. El món necessita gent com ella perquè la resta trobem espais entre l’estupidesa, per viure-hi.

Trona, som a primers de juny del 20, hem vist créixer el Blat i l’Ordi, hem fet estrets els lligams amb els Feixes, els Minguet-Tarrés i els Ballantines i molts més, però ells son els importants, en som veins i m’agraden, i per molt que no deixem de ser els que veniem de fora, la rectoria, amb llum, comença ja a ser font del seu paisatge. El cel aquí és més ample, el llegeixes millor i la natura ens mostra tots els seus colors i remors. Els porcs que mengen, les guatlles, les guineus i les seves cries i els cabirols que campen cada cop més aprop de les terres que he netejat a cop de falç, màquina i suor. Potser el que més planyo es la petja que desarem si un dia ens veiem obligats a deixar aquest lloc. La diferència entre les masies del voltant i la meva rectoria (que és de tots), potser, és que aquesta no portarà mai el meu nom.

Les cases son i projecten el noms de qui les fan seves, i l’afany erm, el meu, de fer-me’n valer, no tindrà prou temps en la pervivència que em queda. No puc evitar començar a pensar que m’agrada aquesta terra allunyada del mar, presa per una boira glaçant a l’hivern i brasa cremant a l’estiu. La primavera, amb els seus ocells i el seu reviure i la tardor amb aquell “tramonto” italià del qual la Segarra n’és creadora, en fan de la rectoria de la Vall de Forest el lloc més proper a un paisatge on morir. Tothom vol morir recolzat al tiller de una casa, al crepuscle i el moviment següent serà plantar-lo. Em fa por però ser-ne esclau del seu creixement. El meu gos, en Jim, tremolós, escolta els trons venint del Solsonès abraçant la casa que es fa seva i que comença a defensar amb el seu bordar desafiant dels animals i caminants que s’apropen.

Deixarem la casa, uns dies: uns marxen amb les ganes de tornar a una normalitat que ja no els seguirà. Altres no volem fer-ho, però ho farem. Es com si els Covidholidays tant sanguinaris, els Idus de març que hem viscut o les festes sanguinàries que cridaven al Valhalla haguessin desaparegut. Hem de tornar. Tornar a les nostres cases de banda ampla, de alexas, i de vida ordenada de cara als veïns.

Com es gestiona el tornar a un món que ja no et pertany? La costurera diria queda’t, però la costurera viu en un mon petit, tant petit com el de molts altres. Jo miro al cel amb el Fermí que fa misses per internet, i parlo amb la senyora del forn que m’explica coses i el Jordi de la Llibreria que em posa al dia del nostre món, parlo amb el Jaume de Can Jolonch o simplement, amb la Barbara, entenc que s’hi cou. Els de Can Magí m’alimenten i desde fa ja uns mesos em pregunten per la vall com si fossim el referent del que es cuina entre Solsona i Torà.

3 mesos aquí a dalt han fet molt de mal al meu món de abans. Han aparescut molts personatges nous, el Copetti que viu al meu balcó i una culebra que menja ratolins, i el ratolí i els meus gossos que sembla que es coneixin i ja no es fan cas si no és al vespre. I malauradament , quan tanco els ulls, entenc que tot aquest petit paradís no existiria, si no el poguéssim pagar. Quina gran injustícia fins i tot per aquestes pedres que m’envolten que depenguin d’estar una sobre l’altre de que jo, un home abocat ja a una decadència pecuniària, les mantingui lliures d’una natura sempre abassegadora. Fa tres mesos hagués escrit “sovint”, avui dic “sempre”. La Segarra m’ha ensenyat que existeix sense dubte un abans i un després, mentre el sol es pon i es desperta.

Fora plou, es una tempesta de primavera, d’aquelles de “al maig cada dia un raig”, per molt que sigui Juny, sembla que en tindrem una cada tarda i ho celebro, perquè m’encanta com a molts, seure vora la finestra i escoltar, com la pluja repica contra el terra. No puc evitar per molt que soni a sadisme ancestral, sentir el meu gos arraulit i tremolós entre les cames i les potes de la taula.

El cel és pràcticament groc ara, i un llampec acaba de fulminar una alzina.

One Comment Add yours

  1. Carles Prat ha dit:

    M’ha agradat, molt sentiment que entenc

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s