12 de Maig – Soc D’aqui – Covid-19.

12 de Maig i encara soc aquí. Què pesat aquest blogger! Sempre ens diu el mateix! Que està a la Segarra que va pujar abans del confinament que no es mou d’on és. Excepte per la Costurera del meu poble, per qui soc un espontani, per la resta no soc ningú. Vaig arribar que tot era marró i pellat com un gat de carretera, i ara em trobo amb abejarrucos a cada recolze del camí. Parlo amb el Xavier que viu a Bimbodí i m’explica que li fot por el mon i les ferreteries, i penso cada matí que tinc que trucar al Puig. Els matins se’m fan curts perquè ademés de la meva feina de consultor, em dedico a altres coses com desbrossar, traginar pedres i parlar del blat i l’ordi amb els meus veïns de Can Minguet, Feixes o Ballentines. Quina vida més estressant… No fotem.

Quan poso al Basté em sembla que no m’entén. Començo a entendre lo de la espanya olvidada i lo de la Segarra que ningú sap on és. Soc Segarrenc, i cada cop més. Visc en un món que visitava de tant en tant com un piju del maresme i que s’ha cuidat d’acollir-me com mai, començo a entendre les converses i els de fora em semblen estranys. Deu ser que poc a poc i embolcallat per la boira i els ocells que no callen a tota hora, m’he tornat un d’ells. Una mena de Hobbit de la Comarca, que es regeix per un rellotge que es diu natura i un altre que es diu borborigme. La dictadura del intestí i els cabells plens de pols.

Aquí les coses es veuen un pel diferents, en clau de poble el Covid ens ha afectat. Tenim por. Però és una por diferent, la gent aquí és dura, i simplement no es miren les coses de genolls tothom en fa una mefa lleugera i bé que protegits, en parlem amb un cert orgull d’on som. S’hi viu bé oi aquí, em diuen a Can Jolonch, o Can Magí. I jo no puc dir rès més que Si. Tornar al meu poble és avui per avui una decisió traslladada al més enllà. El més enllà en temps del Covid comença abans o després de Sant Joan. Puc veure, més enllà de la finestra de la rectoria que avui plourà i he après mirant les formigues, el vol de les orenetes i els falciots (a Itàlia en diuen rondini, em sembla una paraula fantàstica, plena de poesia i plasticitat, plena de món de poesia i de èpica) a saber que demà també ho farà. A vegades tinc la sensació que tot plegat m’ha posat un peu a terra i l’altre a l’arrel, i que inexplicablement he passat del “què bonica és la Segarra, a soc de la Segarra” en poc temps.

El Covid, que ens ha omplert amb les seves amenaces de pors, ens ven una nova normalitat de la que encara no formo part. Baixar de nou a la meva casa és una entelèquia i tornar a la nova normalitat és una idea que no m’emociona. Com deia el Xavier avui, el món allà fora fa por.

Jo havia viscut fins fa poc al mig de la voràgine, i avui desde fa 9 setmanes, confinat a un altre món, me’n adono que la meva vida podria continuar més sana, tant activa, plena i segurament rentable, vivint a un paradís que sols visitava de tant en tant.

Veure néixer la primavera ha estat un què, i suposo que sentir cada dia la explosió del món al porticat del meu monestir fa que Alella em faci pensar cada cop més a una ciutat dormitori de luxe. Provo de no desconnectar-me, hauré de tornar, algun dia, però és veritat que avui em mirava un dels patis i pensava en gallines.

Fa por escriure aquesta frase, però he de reconèixer que si avui no hi hagués Covid, jo no pensaria en tornar, viuria al monestir, i demà aniria a empadronar-me a Torà.

Els de Torà potser sempre em veurien com un piju amb un bon cotxe, però jo no podria més que pensar que em sento agraït.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s