13 d’Abril – ho trobo a faltar – Covid-19.

Trobo a faltar moltes coses, i n’he trobat d’altres que m’omplen, però avui us diré quines, després de 5 setmanes a la Segarra trobo a faltar.

Trobo a faltar les ostres del dissabte. Quina manera més pija de començar aquest post. Però començo els dissabtes,  que no a la rectoria,  anant a la Boqueria a comprar ostres. És com un entrenament perquè cal saber a qui comprar-les. Passem primer a Can Conesa a la plaça Sant Jaume on tots demanem els nostres entrepans preferits. Com desitjaria un cop mort tenir el nom d’un entrepà. Soc de Bacon amb Mostassa amb una mica de tomàquet sec amb oli i una salsitxeta. Un Prat en tota regla i encara avui, els que estan a la planxa i em saluden amb un bon dia em diuen al veure’m entrar: Un Prat? Transcendir en nom d’entrepà seria un què.  Després anar a triar a qui comprarem les ostres aquest matí. He descobert comprar-les a pes, i per algú que ho frueix tant com jo, una de més o una de menys és molt.

Trobo a faltar el Conill amb cargols del Joaquim del Gotic de Torà. La Palmira sempre té un deix de com si haguessis tornat a entrar al seu restaurant i el Joaquim, m’explica sempre molt ràpid moltes coses. Trobo a faltar menjar a un restaurant, sobretot al seu i potser una mica Cal Tito de Vilassar, o solament allà el peixet fregit que també tant li agrada al Basel.la, i el somriure burleta del cambrer. Però trobo molt a faltar El Gòtic de Torà, el seu pà, el Conill, i La Palmira i el Joaquim. Ells no ho saben però m’encanta.

Trobo a faltar seure a la terrassa de Alella, (alguns em diran que perquè no hi soc), és un altre blog, però les tardes amb el fred entrant-me per l’esquena amb el Jim als peus tenen alguna cosa de celestial, (que em perdoni el Fermí). Però és un moment on Deu, si existeix s’acosta molt a mi. Em pregunto què faré el dia que se’m mori el meu gos.

Trobo a faltar portar els nens a l’escola a les 8, no pas perquè ja en tingui prou d’ells, sinó perquè els 20 minuts entre que els deixo i torno a arribar a casa, son meus. Tancat al cotxe, espero resillient com baixen els cotxes fins a casa el Marquès, (un altra a qui li haurien de fotre el palau en nom del poble, el Pelaez… quin personatge). Trobo a faltar la brisa del mar al passeig del colesterol que va de Can Teixidó a Montgat i sobretot l’ànsia quasi salvatge del meu gos quan hi anem.  Es torna boig i borda i estira com una bestia sortida d’algun capítol de la Illiada. Trobo a faltar el meu pare per molt que parlem sovint, i sembla que he retrobat el fil perdut fa temps, amb la meva mare. Els meus germans fan esforços amb mi, i poc a poc ens trobem en aquest moment tant atzarós com el que vivim.

Trobo a faltar cuinar una paella, el peix en general, i sobretot estar sol. Em direu que ja hi soc i que tinc una sort tremenda d’estar on soc i passejar per la muntanya etc…. però la soledat aquí no existeix, i els espais de cadascun es tornen estrets. A Alella als matins, els dies que em cal desconnectar agafo la moto i marxo a ciutat. Sempre hi ha una excusa, sigui el Picon o l’Alex…tant és, molt sovint no els veig i em perdo com si fos un home sense feina per carrerons de merda on bado davant de les botigues o simplement assegut a qualsevol plaça. A vegades penso que si un dia tingués un infart, ningú entendria on soc, però aquestes estones sol mirant les musaranyes son oli en un llum per mi. Son els meus espais que no comparteixo.

Trobo a faltar també les motos, quines estupideses, però trobo molt a faltar agafar la moto, Tampoc vaig enlloc en concret, com a molt a fer una primitiva que mai toca.

Trobo a faltar llevar-me als matins per anar a l’aeroport, no trobo a faltar l’aeroport , però si viatjar. Viatjar que estan tant dins del meu ADN és avui una utopia, i sobretot la empresa que tant i tant de temps m’ha costat construir sembla avui un vaixell tocat de mort. Però és meva i sols jo m’hauré de fer fora. Serà un dia molt dolorós, com quan un gos en una baralla decideix posar-se panxa enlaire i rendir-se. Ho he fet tres cops i fa molt de mal: el dia que vaig deixar de córrer, el dia que vaig deixar d’estimar a una novia Irlandesa, la Johanna, i el dia que vaig decidir muntar la meva empresa. Fer un vaixell teu vol dir que marxes d’algun lloc on segurament mai tornaràs. Jo vaig marxar com Ulisses de Itaca sense cap Penelope ni tripulació.

Trobo a faltar conduir més enllà d’una frontera i trobo a faltar la sensació del tercer dia de viatge quan saps que tornar ja no és una obligació i, definitivament passa ser poc més que una opció. Qui viatja no fuig, sols transcendeix.  L’altre dia, parlant amb la Marta Plana trobava en ella la mateixa sistemàtica de la maleta, la que mai es desfà, quan un viu de la maleta, continua viatjant.

Viatjar te molt a veure en estar sol, i potser trobo a faltar el estar sol, sols desde la soledat podrem trobar a algú altre.

Podria estar-me estones i estones trobant a faltar coses, son tantes les que son allí fora que durant un temps no podré tornar a fer… tantes.

Tancats a casa començo a trobar coses que trobaré a faltar després, som animals de costums i aviat, quan tot millori, quan tornem a esser individus i no subjectes, trobaré a faltar coses que avui no em son importants, perquè som això, homes que recorden records que trobem a faltar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s