11 d’Abril – un nou món – Covid-19.

He passat per moments de tot: desde que he arribat se m’ha caigut la rectoria a sobre, se m’han menjat les parets i he provat de entendre el que passa al meu voltant. He pensat molt en tu i en tu, i en ningú, i fins i tot vaig arribar a creure que tot era un somni tornat a malson. Els dies eren complicats de passar, i les paraules d’un i l’altre em van fer entendre que potser eixíem a una altre realitat.

Una realitat encara sense ritme i que duraria i dura,  més del que pensàvem.

Si no escoltés la radio i fins i tot si no baixés a Torà tot semblaria un agost ben fresc a l’antiga Vall de Forest.

Però poc a poc, i com tots els animals, m’he anat acostumant a aquest nou ambient. M’aixeco com un rellotge com sempre, son coses que no puc canviar, aquesta disciplina militar que els meus pares mai entendrien després de conèixer-me de petit. Em llevo amb els ocells i trec els meus gossos. El Jim és cada cop més una ombra meva. Dorm amb mi, camina amb mi, escriu amb mi i fins i tot a vegades s’entesta a sortir  com a co-protagosnista dels vídeos ridículs que m’entesto a gravar per posar un somriure a la boca de la gent. Podria acostumar-me a viure així i reconec que cada cop més tornar a la voràgine d’Alella em fa mandra, per no escriure, pànic.

Podria continuar treballant, vivint a la vall, encomanant-me a Deu als matins i al Tramonto italià als vespres, embolcallat a cops per la boira i altres per un sol feridor i insuportable. Pelant-me de fred a vegades i passejant nu per els patis escoltant com el vent de la tarda s’escola entre la meva pell i les pedres de la rectoria. Es un món que comença a pertànyer-me cada cop més, que em posa moltíssimes condicions però que amb escreix em torna regals en forma de cant d’ocells, mirades desafiants de joves cabirols i llangardaixos talla Segarra que s’escolen entre els meus peus quan passejo mig perdut entre els camps de blat, les pedres i els corriols que envolten casa meva.

Suposo que aquesta pandèmia i aquest confinament ens està canviant a tots una mica, em pregunto què és el que més ens canvia. Per aquells que tenen por del món la Pandemia deu ser un malson, i per aquells que son un malson per ells mateixos, confinar-se deu ser la fi. Per mi, un cop els meus instints han entès de què va el tema… o del que no va, sembla que el meus horitzons ens tornen familiars i recordo cada colze dels camins que emprenc.

Sembla com si tots haguéssim emprès un viatge de no retorn, més enllà del que volíem o desitjàvem i ens trobem davant d’un futur que cap de nosaltres hagués desitjat. Pot ser obscur, o fins i tot perillós, o simplement avorrit, pot ser encoratjant o estimulant, però és un futur nou que pocs de nosaltres esperàvem. I ens l’hauríem de prendre com un regal, com una nova oportunitat amb totes les pors, adéus, penes i dubtes que això ens pugui provocar.

La primavera per primer cop es va desplegant davant meu sense vergonyes, hem passat a l’Antiga Vall de Forest d’un hivern que ha estat a lleuger a una ma d’ocells, insectes i animalons que cada dia, sense pressa però no fent can pausa, van creixent al meu voltant. Feia temps que no vivia una primavera, i feia molt de temps que no en gaudia d’una tant a prop. Veig els ocells construir nius amb una pressa inusitada perquè la natura els empeny, i quan ha de ploure, les formigues construeixen unes petites muntanyetes a l’entrada dels seus nius. Els nens agafen un ritme natural, i poc a poc el meu cos canvia. El Covid, fins que no em mati a traïció m’ensenya molt de mi i sobretot molt d’aquesta terra que trepitjo. Hauria d’escriure que tinc por, però fa dies que m’en vaig alliberar, i provo de moure’m al ritme del sol i amagar-me a les nits, com totes les bestioles que m’envolten.

El Jim amb mi, que mou la cua quan li parlo i repeteixo el seu nom. Ell no ho recordarà, però mai serà tant feliç com ara, i potser jo, tampoc. Malgrat costi tant de dir-ho. Estic descobrint un món i aprenent coses cada dia, i això és molt més del que hom pot desitjar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s