29 de Març – Enclaustrament. Covid-19.

on

Comencem 10 llargs dies que en seran més de confinament total. En el nostre cas poc pot canviar ja el dia a dia, tancats i barrats al cap de l’antiga Vall de Forest, fa temps que no hem albirat una ànima. Tot sembla com si de cop s’hagués aturat i sols el canvi de temperatura, de llum, o simplement un núvol a l’altre ens dona el sentit que hi ha un temps que corre al nostre costat.

No es veuen avions, i segons com és angoixant pensar que ens hem queda sols al món. Recordo al Pedrolo amb el seu mecanoscrit del segon origen, o aquella sèrie tan fake dels 80 que es deia el dia dels triffits, on unes plantes després de una pluja de estels començaven a menjar-se els homes. Ells innocents s’havien quedat mirant els meteorits passant arran de la terra, amb totes les seves lluminàries, i aquestes llums els havien cegat. S’havien tornat doncs víctimes assequibles per plantes esdevingudes carnívores de cop.

Els homes, que pagats de nosaltres mateixos som, i com de petits ens hem tornat, el més petit de la evolució ens consterna, emmalalteix i mata com el més gran dels depredadors, i dins la seva invisibilitat ens torna essers esporuguits i paranoics.

Hi pensava l’altre dia, a la cua de Can Jolonch a Torà on tots vam passar de cop a mirar-nos amb desconfiança. No puc evitar pensar que ens estem tornant com rates.

Cada matí em llevo i xiulo tot traient els gossos davant de la rectoria, cada dia una cançó, i després enregistro un vídeo provant d’enviar un missatge als meus contactes que no deixa de ser patètic.  Tots volem fer alguna cosa, ajudar suposo, però no sé fins a quin punt això ajuda a ningú. Ho faig, avui saludo a la Nuria, ahir m’emprenyo amb els polítics, i l’altre demà vés a saber. Pensava que estava molt més preparat per aquest enclaustrament del que ho estic. Tants anys viatjant sol, m’havien arribat a convèncer que podia estar-ne de sol. I he descobert que puc, sempre que algú no m’ho obligui, aleshores tot canvia. Que et privin d’alguna cosa és la raó essencial per desitjar-la.

Tinc ganes de veure gent per començar a perdre’n les ganes de veure’ls.. Complicat!

Nosaltres som privilegiats, al cap de la vall, albirant la civilització glaçada, podem caminar, fer exercici, seure a una pedra i mirar el cel. No tenim una sensació física de engabiament que d’alguna manera o una altre fa difícil també el comprendre el que estem vivint.

He vist com la gent comença a fer cara de por, com els meus pares, i entenc que no és fàcil conviure amb la sensació que el proper pots ser tu. Es un pensament recurrent que persisteix unes hores sempre després de que baixi a Torà a tirar la brossa o simplement a comprar el pa. Ja no hi vaig, i trobo a faltar la Montse del cafè, el Jordi dels diaris, la senyora del forn i la Maria de la farmàcia que sempre em saluda. Trobo a faltar gent que no conec. I és estrany.

Alella també, però entenc que la nostra realitat seria molt més crua a la casa, per molt gran que sigui, ja que aleshores si que tindríem a tocar tot el que no podríem tenir.

Viatjar sol em feia pensar que estava preparat per minuts eterns de silenci i llargues esperes, però he descobert que això no és un viatge fíc i que la meva experiència no em serveix. Quan viatjo visc de la maleta, és potser la diferencia més gran dels que ho fan tot el dia i els que viatgen de vacances. No fem servir els armaris i calaixos de les habitacions. Ahir finalment, i després de que la dona m’ho demanés moltes vegades vaig buidar la Samsonite a l’armari i la vaig deixar a l’habitació dels malendreços. El estupid, per no dir Borderline del Sanchez em va posar en estat de enclaustracio absoluta i el anar a veure el meu pare dimarts es va tornar una entelèquia, de fet com la maleta. Això trigarà una temporada. Llarga.

Es veritat que ha estat un tret a la línia de flotació. El bon humor se m’ha girat en agror, i sento una certa angoixa al pit de tant en tant. Respiro i em repeteixo: jordi has de ser resilient.

Respiro, resiliència, respiro, resiliència, i de cop em trobo parlant amb gent que tinc la sensació, i n’estic segur que és així, que ho passen bastant pitjor que jo. Al cap i a la fi… m’estic acostumant i soc de fàcil acostumar-me. Crec que en la meva vida anterior era on un gos o un bri d’herba al vent. Però també és veritat que aquest cop és més complicat del que esperava.

Comencem la reclusió total, que no sé quins efectes tindrà per mi, excepte per el fet que no veuré els meus pares, no canviarà gaire, ja fa temps que estic tancat aquí a dalt.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s