22 de Març – Carta desde Igualada. Covid-19

Rebut l’altre dia, ahir, desde igualada. No crec que pugui escriure, avui quelcom millor. 

Et vull compartir el què vaig viure ahir. No soc gaire aprensiva en general, una sort amb el què està caient. Però ahir vaig tenir por. El meu fill gran, el Martí va estar fotut, tenia febre i molta tos… ja arrossegava un refredat i com està preadolesc i les seves hormones l’empenyen anar a l’insti vestit ara com pel casal d’estiu, ja feia dies anava refredat. No havia donat molta importància, però ahir es va llevar dient que tenia molt mal de cap, d’esquena i tossint, i la febre pujant a 37’6. Em vaig espantar molt. 

Des del confinament no havia fet pràcticament cap encàrrec, a part del pa, treballant a casa i amb els dos “atòmics” al pis, buidant congelador i rebost. Molt connectada a la feina, a mitges al sobrevolum de wats. Pendent de les orientacions/obligacions i vivint la ciutat deserta des del balcó o quan he anat puntualment a l’oficina. No havia trepitjat un super, ni molt menys una farmàcia. Vaig viure una experiència de ciència ficció per comprar paracetamol a la farmàcia. Estava nerviosa, i el nen bastant espantat, aquest sí és aprensiu. Deia que , o era el covid.19, o era meningitis, perquè tenia tots els símptomes que estan estudiant just ara… En altres circumstàncies m’hagués enfotut una mica, és còmic i tot, però ahir el cor i la respiració m’anava a mil. Vaig trobar unes mesures per entrar a la farmàcia molt extremes: unes línies al terra per esperar (ja al carrer) , limitació de persones a dins, el permís per entrar amb veu sota les mascaretes, la distància amb el personal, el pagament només “així o així” (vaig recordar el darrer viatge a comprar pasta de dents, tot plè de gent , remenant prestatges i xerrant distesament). Quan em va dir que no em podia vendre paracetamol sense recepta el cor se’m va posar a la gola. De seguida la noia em va explicar , dins del vestit blanc gairebé integral, que em podia vendre l’Apiretal, la marca. Només em deia que el paracetamol genèric el proporcionen únicament a les persones amb recepta mèdica. Ufs… instants de pànic o pensament negatiu, i ara què faig, i el meu nen? . És la dependenta auxiliar de farmàcia del barri, una tia que porta les ungles mes xonis que he vist mai, no fan gens per treballar a una farmàcia, però és un encant, i bona professional. Ahir no li vaig veure els horribles brillantets…amb els guants i fregant-se amb aquell gel constantment. Vam compartir uns instants de confiança, em va mirar als ulls i em va dir, “estàs flipant, oi? No havies sortit gaire…” A part de flipar, el què vaig fer és contactar realment amb la meva por com a mare i la realitat del què estem vivint a la ciutat. 

Soc bastant empàtica, així em considero, i tot i què penso molt en tota la gent que ara ho te molt mes complicat, el què passarà amb el covid als camps de regugiats, les dones i criatures que viuen la violència a casa, gent gran sola de veritat, la noia que m’ajuda amb la neteja (que va a treballar i insisteix a venir, sí o sí, perquè sinó no pot anar a comprar al super i les seves tres adolescents diu: “como comen…”). Exemples de milers de situacions que aquests dies em passen molt pel cap. I les meves pacients que estan mes apurades, que les truco de tant en tant ( si les truco ahir em fan elles la teràpia). Doncs segurament no soc prou empàtica, ahir vaig contactar de plè amb la situació i el què podiem viure en primera persona de debò. Les meves companyes m’havien dit, feia unes hores, que havien omplert una planta sencera de l’abs de llits, per atendre els greus, ja que l’hospital d’Igualada i les instal.lacions de la mútua privada que feia dos dies havia ofert instal.lacions, ja eren insuficients. Pensava que n’era conscient, que estaba connectada amb tot el què tenim a sobre: preocupació pels meus pares queno puc anar a visitar, coneguts malalts, pels meus germans, nebots, de com els meus fills estan interioritzant tot això … però ara crec que en el fons ho estava amb una mena de curta distància. No havia sentit profundament què ens podia passar realment quelcom greu. Com som els humans, que hem d’estar ben be a dins per contactar de debò. El nen està be, segurament va passar massa estona davant la serie de netflix amb màniga curta, i darrerament quan li recordo que es posi una dessuadora, llavors es treu una altra peça… A part del refredat, entra la suggestió i la por i també, perquè no, potser l’ha passat el covid. Sembla que la majoria el passarem, i en principi no em preocupava massa, però la situació de manca de recursos sanitaris i la possibilitat que se li compliqués, em va espantar molt. Vaig patir molt per ell i per mi. Sensació de ser molt petits en aquest mon, que de debò tot pot canviar en un instant , impotència també puc reconèixer. 

Avui ,que tinc una estona de soledat, faig terapia escribint i m’ha vingut de gust compartir-ho en llegir el teu post. Viure col.lectivament com a país quelcom que ens torna a posar a prova, sense poder estar junts físicament en comunitat, és ben peculiar. Suposo que a banda de les altres coses que em tocaran ben fons aquests dies, els moments així , em permetran sentir i valorar diferent el què m’importa, els qui m’importen i els meus propis límits emocionals. Aturar-me, que em costa molt. Em coneixia be la part sociable. Fa por i alhora m’agrada. Adoro els meus fills, però tot i haver passat unes hores de gran preocupació i neguit, tot i què em va costar un horror acomiadar-me i veure’ls marxar al vespre amb els seu pare , estic agraint profundament la soledat. Un regal de dos dies per sentir, escriure i escoltar el silenci que a vegades tant m’agobia, com a tu quan poses l’altaveu. Avui la soledat em dona llibertat per sentir la por, l’ennuig, la tristor, el cos, l’amor i la incertesa sobre mi mateixa i als qui vull el millor. M’empeny un cantó egoista que no m’agrada gaire, tindré molt temps per a afrontar-lo també aquest període estrany de confinament que s’allargarà, i en tots els sentits. Curiosament la natura és el què mes trobo a faltar aquests dies.

Endavant i força

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s