18 de Març – Covid19

Potser escoltar al Silvio Rodriguez, a tot volum a la Vall de Forest és de les poques coses que em poden quedar. Cues en cercles davant del Sorli de Alella amb el Pablo amb guants de latex, i gent amb mascares dins els cotxes.

Parlar amb el Basella per donar un toc de normalitat al dia, per fer les paus sense que ho sàpiga, i sobretot veure al meu pare que em tenia inquiet. Ha estat un viatge estrany, sense teletreball, sense treball, un viatge amb controls de policia, estranys a un peatge i gent amb cara de por. Llegint als cartells de l’autopista la quantitat de infectats i morts que tenim, (i els que ens esperen). I no els morts a la carretera del darrer cap de setmana.

Pateixo, un paio tant antisocial com jo pateix perquè ja no troba a gent a qui odiar, podeu riure, però és veritat. Els meus fills es lleven tard i viuen Netflixats en pijama i samarreta mentre la meva fornera preferida de Torà que sempre m’explica coses, em fot el rotllo abans de que baixi a Alella amb el cor inquiet, i aquest cop, l’escolto. Suposo que tots tenim ganes de parlar, tenim ganes de algú, perquè en el fons, som gent tribal, amb amors per sempre que duren dos dies i odis puntuals que duren per sempre.

Portem cinc dies tancats i no sembla que es faci curt, un ha de estar molt acabat per acabar veient altre cop “el senyor dels anells” i no adormir-se. Algú molt petit, molt ros, molt meu, molt nena, molt meva, em pregunta abans de anar a dormir si morirem, i jo dic que no. Els pares sempre hem de ser molt xuletes, molt segurs, i molt “de confiança”, se’n va a dormir tranquil·la mentre el meu gos Jim em segueix per tot arreu com si l’hagués de abandonar demà.

Quins punts més estranys aquests dies, quan dubtes de que la gent et pagui, et tossi, o t’infecti. Quins dies més “aciagos” com diria el meu amic Guilarte, avui que l’hem enganxat menjant a un terrat amb el Fredi i ho diria amb una birra a la mà. Nosaltres al cap de la Vall de Forest ens tornem més pinya, més forts, més violents, buscant coses per fer on sols hi ha rocs, aridesa, blat i ordi. Poso el Silvio Rodriguez i poso a tota pastilla l’altaveu, no vull escoltar el silenci al que sembla el món ens obliga. Som gent de soroll, pacífica, vencedors, i res d’això ens fa por. Però ens en fà.

Fa 5 dies que estem tancats, i som uns privilegiats, m’ho recorda el Fermi i el Lenti, podem sortir, passejar, perdre’ns als camps plens de Farigola que em regala la Segarra com si volgués dir-me que la natura sempre hi serà. Veig Cabirols, veig trencalossos, falcons, algun aliga…. però no veig gent i quan me’ls trobo em miren amb cara de por.

Les xarxes socials m’acompanyen però començo a dosificar-me. Com amb les noticies sabent que aviat no serem més que un Totum revolutum de carn i fusta barata, taüts, massa inerta. Crec que avui ha mort un Professor meu de Filosofia, un paio bastant fastigós que es deia Urbano a qui li han diferit fins l’enterrament i la cerimònia.

Avui he vist el que hi ha lluny del meu univers present, de la meva vall i els meus. No em perdo res i me’n adono que la realitat, amb més asfalt, és més trista. La vida ens canvia, però tot plegat de cop, com ho estem vivint aquests dies, em fa veure que hi haurà un abans i un després.

La vall a ritme de Silvio Rodriguez, amb els gossos a prop i veient a l’aire lliure enmig d’enlloc com el sol es pon, és bonica, i, em resideixo a pensar que és un miratge.

Jo lluitaré.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s