15 de Març – Covid19

 

Sembla que poc a poc ens anem calmant. tothom troba el seu lloc, o prova de trobar-lo que no es facil quan realment no tens una raó per fer-ho. Tens raóns al estiu, al nadal, potser el dia que fas anys, setmana santa?

Però qui esperava que un virus amb tints de primer capitol de serie apocaliptica de Netflix ens aturaria a tots? La gent dels pobles s’atemoreixen amb els de la ciutat que marxem al poble, i els de la ciutat ja no els mirem amb superioritat. Les teves gallines han esdevingut interessants. T’has desparasitat em preguntaven ahir per whatsapp desde Mataró… suposo que aquesta idea, tant pobre, és la mateixa que tenen tots els que fem cua al Mercadona, amb quatre trossos de llom i un pot de lejia sobre el que tenim davant.

Els joves vivim amb l’egoisme dels vells que no volen marxar de les seves cases, i que no volen entendre el que ens passarà i altres, desde els Estats Units fan com si no passés rès, obviant la quantitat de armes, i un llindar de violencia desconegut per nosaltres. Son una societat diferent. Fa gracia però la seguretat en que pontifiquen, mentres la meva amiga Marta em comenta que Manhattan d’aqui a dues setmanes sera “una puta ratonera”. Em crec més a la Marta.

Et mous entre quedar-te al Monestir, tranquil i severament aillat o baixar al poble, Alella, a omplir la despensa del Avi que fa de la seva vida un crit a la Llibertat, o simplement una probabilitat a lo Xirinacs. Agafar el cotxe, jugar-te el poder tornar per baixar cuatre bistecs, per molt que no sigui una opció passa a ser una obligació. Penso per exemple amb tots aquells que no tenen on anar, ni ningu que els truqui o simplement amb els que es juguen la vida encara avui la vida entre Europa i el món. (el món però comença a ser una possibilitt més atractiva.

Però tornem: el mur acabat, i demà plourà. farà més fred. Anglaterra ha decidit jugar-se-la amb un brindis al sol perque de fet no tenen cap altre opció, i nosaltres, sembla que esperem amb un petit somriure i l’esquena ben ample, la primera andanada del que sembla que serà alguna cosa més que 15 dies de reclusió.

Continuo sentint i escoltant el brunzir de les abelles que treballen abans d’hora la terra que visc. Ens mantenim via whatsapps i trucades en contacte, albiro un futur extrany, molt mes que el de la crisis del 2008 que no vaig viure o el 9/11 que vaig patir de plè. I em pregunto quines restes quedaran del meu ofici quan tot plegat acabi. Penso amb la meva amiga Letizia de HK de qui vaig seguir les seves cròniques feisbukeras que ara visc. I ric sota els bigotis pensant que si ho hagués hagut de imaginar jo mateix, no hauria pogut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s