Desar el llibre electrònic a sobre la taula i mirar com es fan els canalons, escoltar fados i imaginar-me la meva família, germans i mare, sopant a casa mentre no hi som.

Els canalons em porten a un nadal molt antic quan per Sant Esteve en menjàvem a casa la meva avia, la Iaia Antonieta. Aquells Sants Esteves eren dies de clenxa amb colònia de la tieta Carme, males cares, i tele a la entrada de Valencia 300. Ens salvava el meu tiet Joan Antoni, sempre amb cara de menjar pipes d’amagat, encara avui, i la Encarna que vulguis o no, sempre ha estat una Star Light, també el Toni que despareixia misteriosament i sempre tenia un costat agradable per nosaltres, (ell temps després em va ser company de darreres copes a un bar que es deia , o es diu, l’ascensor). Era complicat comprendre perquè a casa deixaven detalls, regals a casa la iaia Joana, i ni una engruna a casa els Morgades on es cagava, a destemps ,el tió. Perquè tot es feia al revés a casa meva, per quedar bé amb tothom…

Els Nadals però es van trencant. Vam proposar mil cops fer la nit de nadal a la casa de Alella d’on som llogaters agraïts, aprofitant que el pare li costa cada cop més moure’s. Ara que no hi som, els fan allà. Fa gracia pensar que hi son tots a casa quan nosaltres no hi som… També fa molta llàstima . Suposo que si ens haguessin dit que vindrien a passar-hi el sopar, ens hi haguessin trobat, amb les portes obertes i el sopar fet, les ostres obertes i els llagostins a punt. Però també els entenc que no vulguin passar els nadals amb nosaltres. Me’ls imagino amb cara de pressa menjant gambetes congelades i més m’estimo no haver-hi estat. Volent passar la nit de nadal entre ells, a la casa que lloguem religiosament desde fa 17 anys, som al monestir de la Segarra on ens hem recollit i passem estones de família.

Ara mira, miro, com es fan els canalons d’avui. Son canalons d’un nou segle, provo d’explicar el que veia a casa la Iaia Antonieta i no ho recordo, però m’esforço en posar una cara d’entès. Els canalons es fan així i aixà perquè jo ho he vist. Potser el mateix que veuran els meus fills o les filles de ma germana quan tinguin la meva edat i els sembli normal anar a menjar a casa d’algú altre canalons per nadal.

El nadal se’m tira a sobre amb la seva boira a la Vall de Forest. Un espai net de caos o disputes i on fins i tot, l’aire sembla malgrat la bruma, ser menys pesat.

La meva avia feia els canalons i també ous durs. Els pellaven o no, no ho recordo, però si en tinc molt present una quantitat ingent. Després “marialcarmades”, el meu pare fotent mala cara i ma mare venent un mon feliç, que no vivia. L’Avi, que en el fons era un bon tio dintre tota la seva intransigència, no sentia res d’una orella i li “pitava l’aparato”, et feien treure els colzes de taula i tot se n’anava a norris entre l’escudella i els canalons. No eren dinars feliços i la tensió es vivia a taula: Sant Esteve era un dia infernal comparat amb els dinars de nadal a casa els Prat; i ahir, mentre pensava amb tots aquells que passen la nit de nadal a casa quan no hi soc, vaig tenir una sensació d’alleugeriment per haver-me pogut saltar aquest quedar bé de la meva família, més preocupats sempre en el que diran, que en fer un petó. La hemiplegia emocional, com la física, es de difícil remei. Per no escriure que no en té cap.

La Boira és implacable, son les 5 i baixa. D’aqui a ben poc tornarem a ser una illa penjada enmig de la vall, al principi provava de il·luminar el monestir amb tota la lluminaire possible, avui soc molt gelós del meu temps i el meu espai, i és per això que fins i tot ahir els vaig oferir que el lavabo de sota les escales, perquè en el fons em preocupen totes i cadascuna de les seves necessitats. Però com deia abans hi ha coses que no es curen.