Grafits a l’Institut d’Alella

Obviant per tòpic, que pintar les parets amb grafits i proclames, te tant de revolucionari com de porc, tant de llibertari com de cutre i tant de poètic com de pastós i repetitiu, el que està passant al Institut de Alella té un no sé què que engloba el mal gust i el darrer que mai l’és, capítol de una sèrie que segur que no acabarà bé.

Hi ha dos murs, i entenc que l’un és de l’ajuntament i l’altre és el de l’institut, i cada de tant en tant apareixen pintats amb frases que si al principi eren més aviat interessants comencen a denotar ara un enfrontament entre una minoria de alumnes i l’Institut o potser el consistori.

Al principi feia gracia, era recurrent, i fins i tot algun tall polític interessant, avui ja, ha fet pena. Fa pena el que escriuen, fa pena la cara dels professors quan hi passen i en fa molta més les cares entre d’estupefacció com de mofa dels alumnes que s’ho miren desde l’entrada potser sabent qui ha estat i presenciant en directe les pesquises per ara inútils dels Inspectors Gadget de l’escola, i de fora d’ella.

Pintar ha passat de ser divertit a ser perillós, i per molt que els alumnes no ho sàpiguen, o no ho vulguin recordar, els dolents sempre perden. Aviat els trobaran o el que és pitjor trobaran a algú, un Santiago Nasar que pagui per molt que mai es reconegui d’una banda o d’una altre que estan equivocats. Si algú pinta frases com les que per exemple avui adornaven l’institut és que una sopa de fons hi és, i ni uns son tant dolents ni els altres tan immaculats.

Però anem a veure-ho desde un altre punt de vista. Hi ha una historia i com si fos una sèrie a seguir, reconec que espero els dilluns amb delit per veure què m’hi trobo. La direcció del Insti deu fer el mateix, i el pobre que pinzell en mà les ha de tapar , amb més fastigueig que no pas ganes, esperant el seguent capítol després del seu darrer moviment, també.  Avui escrivien “vosaltres seguiu expulsant que nosaltres seguirem pintant”. Normalment els problemes a l’Institut o amb el jovent, en aquest o a qualsevol altre es couen de portes endins i desde fora poc en sabem: primer perquè els nostres fills ens expliquen poques coses, i després perquè aquestes institucions com les seves germanes grans sempre tenen un costat fosc, ho sé malauradament per experiència. No ho jutjo, i tampoc ho gestiono, deu ser molt complicat treballar en un ambient ple de hormones com segur que ho és estudiar en segons quins llocs on la presunció de sabiesa, i de infal·libilitat no pot ser qüestionada. Aqui avui, sense jutjar ni donar la meva opinió, veiem com uns pinten i altres escriuen com els adolescents que son. Podrien petar-se els grans de la cara i maquillarse després que rès no canviaria.

El problema és que si bé al principi hi havia missatge, avui ja no hi és. Algu escribia l’altre dia al diari sobre la famosa pintada als murs de Santiago de Cuba en que a sota del “revolucion o muerte” algú va escriure-hi valga la redundància. Ho comparaven amb la crida dels CDR de l’altre dia: “Independència o Barbarie” i avui a l’institut escrivien “tu fotem fora que jo continuaré pintant”. Cap de les tres donen un camí fàcil cap a una solució, i el que és evident és que de bén segur les tres tindran la mateixa solució, perquè ni els bons sempre guanyem però els dolents si sempre perden.

Es podria muntar un concurs de frases recurrents i pintar cada cap de setmana el Institut; a tots ens fa por posar a les mans buides dels nostres xais un spray negre, però seria la manera eficaç de mostrar als demés que no només s’ha de pintar les parets del Insti sinó que cal fer-ho amb gracia i cert talent, perquè sinó malauradament entenc que no us mereixeu la educació que entre tots us estem pagant.

1312, ACAB’s etc son coses i pintades massa burdes i poc inteligents per no marcar amb llavors els camins que portaran a la solució del misteri de les pintades, però fins i tot així jo preferiria que quedés com un misteri, i que no fos tant facil de desentortolligar, ja que al final aquestes coses irresoltes son les que creen una certa llegenda, perque sino, queda com una tonteria més.

D’aquí res això quedarà com una anècdota més, serà explicat per els seus autors com una aventureta més d’adolescència, i si, resultarà en alguna més que gran taca en uns expedients. La direcció viurà més alleujada i no s’haurà solucionat res, perquè de fet la sopa continuarà coent poc a poc dins una olla on ningú i voldrà fotre cullerada.

Jo em quedo però amb dues grans pintades que sempre m’han semblat fantàstiques: una va estar durant molt de temps al carrer Casp amb Roger de Flor predicava : “La primavera esta fins els ous del Corte Ingles”; l’altre a la creu de pedra que ha estat escrita i re-escrita mil cops que professa un “t’estimo Helena”.

La manera més fàcil i creativa de esborrar per sempre aquesta guerra estèril seria empoderar els murs de l’institut a través de un grafit fet per tots, i a veure aleshores qui és el valent que el destrossa i què poc costaria de que tot l’institut l’identifiqués.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s