Saratoga té nom de Burdell

on

Avui parlant amb el meu millor amic, el David, ha acabat sortint el tema Saratoga. Clar, té nom de portaavions, de casa de putes, de ciutat americana, i de club de carretera; un club d’aquells on et pares i les dones fumen i et parlen de tu. (aquesta part l’he tret de un venedor que tenia nom de patata congelada, i que un dia em va explicar que als jacuzzis de segons quins clubs de valencia, om en pot sortir amb les ungles dels peus de color blau). Encara recordo un tal Oriol dient en veu alta puro en boca, “no fotis Mckein!”.

Saratoga, té una estació a lo walking dead, sense andana, tot a ras de terra i sobretot amb un parell de altaveus amb musica ambiental dels eitis (80’s) que li donen un toc entre temporada 4 de sèrie apocalíptica i sobretot “el ultimo tren pasó ayer, y tu no estabas en él”.

Quan viatjo per els Deep States dels States arribo a aquests llocs on la màxima petja de civilització és el wifi gratis i una puta màquina de vending que et dona la possibilitat de qualsevol cosa amb greixos saturats, que molen molt de tant en tant i cada cop més. Com foten tots aquests healthies que no wealthies del món oi?

Saratoga tenia una màquina de vending oblidada i dos cadàvers propers de gent que fa uns 15 anys deuria comprar els darrers BLT (Bacon – lettuce- Tomatoe) amb maionesa que si exposaven. Perdoneu! Encara hi havia Pepsi light!!

La música sonava de fons a la estació de Saratoga, mentres jo pensava amb un club que quedava molt a prop de Cadreita a la Navarra baja, on em parava sovint a comprar Chesterfields de camí a la bodega a principis de segle, i on bodeguers de tota la denominació de origen hi anaven de putes a altes hores del matí. Quin món més sòrdid! I quines hores més sordides per fotre un clau, sigui pagant, o no.

Avui parlant amb el David, m’ha recordat que ben a prop del Saratoga de Castelldefels hi havia el Riviera, “y más allà la muerte” com deia el refràn.

Mil imatges m’han vingut a la memòria: desde les cubiteres sense càrrec que el venedor amb nom de patata congelada regalava fins a un dinar a casa d’un dels meus millors amics on vam tenir el plaer de conèixer la Irina. Aquell dia, i encara se m’escapa un somriure, el seu germà li va comentar a la seva mare que la seva novia ballava al Riviera, i ella tota seriosa li va preguntar si ballava Ballet. Eren els principis del 2000 que ara queden molt lluny on tot plegat era políticament correcte. Vist desde la barrera i amb les ungles encara de color carn, tot bastant cutre francament. La Espanya sòrdida de la pell de brau dels clubs de carretera, les osties com pans i la maté porque era mia encara existeix.

Ara que ens hem fet grans, o més grans que abans, ens permetem riure una estona al telèfon parlant del Saratoga, de Saratoga, i dels portavions que maten gent, però no puc evitar fotrem a riure quan penjo el telèfon.

Amb el David, el Guilarte, el meu millor amic, tenim tres coses amb comú… jo crec que la primera és una confiança que fa fàstic, la segona, es treure punta del que sigui (seu o meu,) i somriure. No cal pixar-se de riure, i la tercera i sense cap dubte podria ser una mica com el mite de la caverna a força de fer-nos vells junts. El nostre sentit del humor que evoluciona constantment, ho fa en una direcció molt llunyana del que avui és la realitat.

Si els de la benemerita ens intervinguessin les comunicacions acabaríem ben segur a Soto del Regal, trobant a faltar aleshores si, qualsevol visió real o no d’alguna cosa llamado Saratoga.

Per cert coneixeu els Saratoga, me’ls trobo a la estació i em faig pipi a sobre de la risa!

a_saratoga

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s