Forest, em manques

El dia que no tornis no et trobaré a faltar, serà com el camp de blat o d’ordi de davant de casa, que els Minguet Tarrés seguen sense avisar i amb el que em deleixo tota la tarda, veient com balla al ritme de la brisa crepuscular. Sembla que el paisatge canvií per sempre, passem d’ estació i amb el seu segar, un estiu massa present passa amb la presencia, o l’absència, a la tardor d’una vida.

No et trobaré faltar perquè hauré esquinçat cada racó de la meva pell, me l’hauré empassat a glops o simplement l’hauré acaronat com una cosa que no havia de durar gaire. Mentre la gent propera marxa, altres vindran. Trobo a faltar la vista de la Vall que no em pertany però que porta sobtadament ja, el teu nom.

He decidit que no soc qui soc, i que comença fer fresca a la tarda, m’ és familiar, i la jaqueta penjada del clau que en deu fer anys que hi és, no m´és extranya. El Miquel Oliva em va portar la llenya fa dies, i que els dies es facin curts no em fa por. Seran dies on les tardes de radio es faran llargues i la cadira que al vespre romania al sol, deixarà de ser la protagonista dels crepuscles. Vindran les truites carregades, els bolets inidentificables i les tardes tranquiles, mentres d’una cua d’ull vigilaré el foc que crepitarà davant els sofàs que vam comprar de pressa i corrents.

Reconec que la gent cada dia m’agrada menys, i que els gossos, mig endormiscats als coixins de la sala, em semblen massa humans.

Ja no soc de mar, i cada cop més de secà em sento. La gent, encara aquí, pertany a una casa i es sent sens dubte part d’ella donat al sentit del pertànyer tant a fons com la seva carn, una definició que la gent d’aqui a perdut. Ja no soc el Jordi amb noms i cognoms sinó més aviat el Jordi de la Rectoria de Cellers.

Els silencis de l’antiga Vall de Forest son els meus i sobretot controlo els sorolls de les flors que s’obren cada mati quan em llevo.

La natura enrogeix les fulles dels arbres que m’envolten, la meva pell envelleix amb les hores que passen.

He tornat al meu poble. I ja no és meu, i passats els dies d’estiu voraç i agressiu de la Segarra, friso altre cop per tancar-me al gran univers de l’antiga vall de forest on poc a poc i sense cap dubte semblo haver de trobar la nostra solitud definitiva que m’acosta cada cop més a una natura que en els seus estertors, em deixa albirar el que hagués pogut ser i no ha estat, en una vida massa dedicada al fer i massa poc al viure.

Trobo a faltar la Segarra Solsonenca i envisatjo a contra cor, un setembre urbà i desplaent, i massa cosmopolita.

Tinc la sensació tristíssima d’arribar massa tard a tot arreu i de ser massa vell per ser-hi d’hora.

F952B84D-D37D-4DA0-BE2B-41F10610506A

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s