Aureli.

Aureli,

Tinc imatges teves que no em trec mai del cap, la de sempre és la de la sala vip de l’Aeroport de Barcelona: quants cops ens hi hem creuat i hem fet mofa de la merda de vida que tenen els viatjants? Recordo que sempre acabaves la frase amb un “jo vaig més a prop” i reiem. Trobar-t’hi algun matí era un al·licient inesperat que em feia els viatges més passatjers. I mira que ens hi veiem sovint! Eren 10 minuts balsàmics. Recordo el dia que em vas preguntar si realment viatjava amb xancles!

I és el que sempre hi tenies per mi, un somriure convivial. Ja sigui en aquella sala o a les portes del Fabra on jo hi portava els nanos, i tu tornaves de entrenar. Sempre diligent amb els teus quilometres i els teus entrenaments. No et paraves, feies un adéu sense esma, i quan et deixava anar algun comentari, reies.

L’altre imatge és la del dia que em vas dir que quedés, altre cop, amb l’Edu, el teu cunyat. Ho vas deixar anar amb aquell deix del que sap de què parla però sense mesclar-te. Ho vaig fer, i avui continua sent un dels meus millors amics. Suposo que devies saber el que era quan la gent per motius que no venen al cas, es dedicaren més a jutjar que a acotxar. Gracies Aureli.

Una altre imatge molt potent és la dels cumples a casa dels Gisbert Castillo, que ja mai ho seran de Gisbert-Castillos en sí. Arribaves sempre una mica més tard, i sempre acabàvem fent mefa del Edu, perquè és fàcil fer-ne i perquè s’ho mereix.

A vegades ens trobàvem al gimnàs al matí, tu hi anaves a fer exercicis “específics”, i jo “abdominals”. Ja no corres em deies? I et deia que si, amb el gos. Recordo que tornava a casa i li deia a la meva dona: m’he trobat a l’Aureli, eternament jove!

Avui m’he quedat glaçat quan al mati m’ho ha explicat l’Edu..

Com a molts ens costarà no pensar que d’aqui a res no et tornaré a veure corrent per la cornisa, o fent series per el passeig del colesterol. Em costarà molt abraçar al Dani amb qui discuteixo a cops i comparteixo inquietuts blogueres

Sempre t’agrairé una cosa: no sé perquè però cada cop que ens vam veure vas provar de fer-me sentir be. No sé la resta, però sempre hi havia aquella sensació de flotar després d’un parell de llambregades teves, i del teu somriure ample, i blanc. Convivialitat seria la paraula, o aquella sensació de seure a una cadira còmoda d’on no t’hi vols aixecar, aquest era l’efecte del teu somriure.

Aureli, on siguis. Sort i a rodar! Els Prat Oyrer no t’oblidarem, com vas dir-me un cop: caderes altes i mirada al front.

Jordi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s