La Segarra (lliure i tropical)

Aquí a la Segarra el temps i la calor fan que tot sigui relatiu, muntar un foc a terra comprat ja fa masses dies, o simplement foragitar del cap la idea de anar enlloc, son els màxim exponent deldolce far nienteobligat per 43º graus de temperatura ambiental. No crec que a Alella hi estiguin millor, la humitat aquí és baixíssima i a part de un miller de formigues de cap vermell treballoses a jornada completa ningú prova de moure un dit més enllà del necessari, davant el risc, bastant evident, de morir en l’intent.

La Segarra, ademés de múltiples insectes perillosos, kamikazes amables amb tractors i gent que passa tres dies a les nostres terres amb poc sentit de la urbanitat i menys higiene, et regala, o em regala, una aproximació a l’estiu de tota la vida. Estic d’acord que el canvi climàtic existeix, però la suor encartonada amb reguerots negres a la pell, de suor petrificada, no l’havia viscuda altre cop desde aquelles guerres fantàstiques a la figuera que separava La creu de pedra del pont de l’autopista i Mar i Muntanya. Una figuera multicentenaria, que el darrer pagès de Alella, el mateix que va deixar els camps després replens de merda i plàstics, va arrencar sense gaires miraments per plantar-hi enciams, cols o el que fés falta. Recordo amb horror el tint marronós que agafava l’aigua quan em dutxava a la dutxa dels nens, que és ara el bany dels meus nens. Passar la pastilla de eno de pravia verda per la pell era amb l’aigua tebia la millor contribució de la meva infantesa a la pol·lució dels mars. Ara a la Segarra, encara em rento la pell amb pastilla i torno a descobrir que la poca higiene corporal, quan no has de veure a ningú té el seu què.

Algun dia les coses aniran diferent, esperem que no, però quasi fent ja un any en aquesta terra de frontera he de reconèixer que totes les seves bestioles, els meus veïns que aquests dies recullen el blat i la Gent del poble em son molt més afables del que hagués pogut imaginar. Fins i tot, amb lo descregut que soc, començo a albirar alguna cosa propera a una certa espiritualitat. La rectoria allunyada de tot em fa estar a prop del món, i escriure com ara a la fresca del ponent del sol que tot just a desaparegut darrera els nous camps dels Minguet, pren uns tints Proustians que de segur em retornaran el dia que malaguanyat, mori de sobte o a poc a poc, sense poder altre cop respirar la olor a terra recalentada, la del blat tot just segat o el tacte finíssim de la pols a la pell després de caminar una estona fins la font del Mig, una font que de ben cert esta al “mig” del no res.

Adoro aquest lloc, és brutal dintre de tots els seus contrastos, un lloc que trenca el dia i la nit amb un fred i una calor que et recargola per dins, son com cops tèrmics i glopades de veritat que et fan perdre el nord de com voldries sortir: despullat, tapat fins les celles. Aprenc però a entendre l’ambient exterior a les parets gruixudes de la rectoria per el soroll dels ocells, o de qualsevol cuca que es mogui. Si el silenci és absolut és que fa una calor sahariana, ningú es mou, i el seu silenci et fa meditar que cal deixar passar el temps, fins que el sol es pongui. De nit, a l’aurora i al crepuscle, un concert infernal et convida a sortir al pati o a l’antic hort, a escoltar i albirar tot el que es mou i treballa. A l’hivern el silenci és absolut, i sovint només quan surt el sol es detecta una activitat febril per recopilar el màxim de riquesa amb el mínim de temps abans que el gel et trenqui les dents de tant repiqueteig.

Us deveu preguntar que què hi faig aquí, i la resposta és fugir de una Alella que cada cop és menys poble i més el nou Sarrià de Barcelona. Fugir.

Però tornem al Dolce Far Niente, aquest no fer rès tant italià on la calor s’imposa a tot i l’única cosa obligada és no moure’s. La Segarra com la Alella de la meva infantesa t’obliga a moments de contemplació i poc moviment, on potser l’únic gest autoritzat és fregar-se els reguerots de suor fins que en surtin macarrons.

Aquesta terra bruta de pols als camins sembla deixada de la mà de Deu i jo, com per coincidència he acabat respectant-la i prosant-la. La Segarra ara que es fa fosc i m’ofereix estels a mans plenes, es guanya cada cop més la meva atenció, o potser és l’inrevés, i amb una calma que obliga el haver estat refugiat d’una canícula infernal massa estona, entomo les meves darreres paraules d’avui, sentint a la pell les petites picades de mosquits de joguina, allunyats dels tigre del maresme que t’acribillen sense mesura ni control xuclant i deixant marques tota la sang que puguin.

La Segarra és lliure i és tropical.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s