Afany per viure!

Si he de recordar un concert entre molts, de quan la poli anava amb talbots de color marró i els mossos quasi no existien, em quedaria amb el del Ultimo de la Fila de l’any 90. Jo tenia 17 anys, les hormones a flor de pell, la testosterona rebel·lada, i l’esperit lliure. Crec que cap de les coses han canviat gaire, però els del concert ja no existeixen, si per separat, jo ja no tinc disset anys i si malgrat em rebota molt que la gent m’amenaci per telèfon com l’altre dia un tal Adam, et fa sentir viu, (fins que algú et pella a una cantonada sense gaires explicacions i menys miraments) de sonats n’està plè.

Avui hi pensava amb aquest concert, com de viu vaig sentir-me i sobretot com d’immortal era. Parlava amb el David, el meu company de despatx, en quan es pot considerar una putada morir-se. La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.

Hi ha gent que amb 20 anys haurien de esser morts, hem refereixo que la manera com tenen de fruir aquest bé tant preuat que és respirar, follar, cantar, plorar, menjar i cagar cada dia, viure, és tant intens com fotres una aspirina al mati. Zombies! En canvi hi ha d’altres que moren o que la mort els segueix, i son extremadament vitals. Quan és una putada morir, a partir de quan? Doncs, francament: ho és quan la teva disponibilitat per la vida és immensa i te l’arravaten. És com si et fotessin la cartera el dia que pagues els gintònics.

Jo els pagaria cada dia, i per aquesta raó m’encanta viure, em crida el tocar els límits, i de cop aturar-me davant d’una rosella vermella, que neixen i moren tant ràpid, però que tenen la sort de deixar de viure dins de l’esplendor.

No puc evitar retirar-me a vegades de coses que em podrien matar, ja no tinc aquell cos que ho aguantava tot, i és que siguem sincers: amb un terç del que aguantàvem fot 20 anys avui estaria criant malves: concerts, drogues, rock and roll, i sobretot una ma de males companyies a tort i a dret, algunes mortes avui, i altres que encara serien capaces de treure’t d’un mal pla si els truquessis. L’hampa sempre ha estat la mà màgica, semblar que no trenacaves un plat quan petaves Barcelona quan feies COU.

Els meus pares hem deixaven al pis del Carrer Mallorca divendres quan pujaven a Alella, i si la meva germana no es quedava, els caps de setmana eren eterns, perillosos a vegades y sobretot divertidíssims. Tot començava al Bar de sempre i després qui sap? Jo no entenia com els agradava tant pujar a arrencar herbes al jardí! Ja en aquella època despietada la meva tendència a la disciplina més absoluta per el plaer descontrolat, els concerts, els baixos fons i el límit van fer que em convertís en el fill o el germà de malfiar, i sobretot en la cosa més eclèctica que potser la meva família ha vist mai: treia bones notes, les vaig continuar treient i finalment em vaig convertir en un home de profit. Quin fàstic d’expressió i sobretot quin malrotllo que avui m’agradi arrencar herbots. Tot i així, encara alguna vegada veig la por als ulls quan algú em mira. La meva disponibilitat per la vida és total, i això és molt més del que es pot demanar a algú que s’acosta als 50 amb més estil que ofici.

Darrerament la vida em rebella molt, gent que té unes ganes de viure immenses es troben en l’entrellat mal mastegat de malalties de complicat recorregut. La vida és fantàstica perquè la pots perdre en un segon, i això malauradament és fàcil d’escriure quan saps que la teva no corre un perill evident. Què Facil Al!!! Per això la visc a glopades grans, amb poc respecte, sentint més que no pas pensan t’hi, i em molesten tots aquells que no la frueixen com el que és, un bé irrepetible. La nostra individualitat és màgica i la nostra trascendentalitat molt discutible. Em fastiguegen els que amenacen la teva integritat per telèfon o de viva veu, perquè els homes i les dones i la seva integritat és sagrada i sols nosaltres amb els nostres actes hauríem de ser els que haguéssim de poder decidir, i no les malalties o els maquinavajas fracassats amb menys horitzó que pesquis.

La disponibilitat per la vida ha de ser el termòmetre per viure, el nostre afany, la nostre set, les nostres ganes de viure no per la por a morir i si per l’alè de continuar endavant fruint de tot, per tot i en tot.

Llegia l’altre dia una frase del Jordi Torres, un company de Insti, que quan va fer els seus 40 anys va escriure al Facebook una cosa que hauríem de portar tots gravat a la pell:

No us preocupeu, els 40 no feran variar el meu estil de vida!!! Moltes gracies a tots per enrecordau se d aquest dia . La meta es disfrutar i feu se 
disfrutar a tots!!!!

Pero sense faltes que un a la meva té la pell molt fina!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s