No controlem el Post-Mortem

on

Sobre el pètal d’una flor d’ametller equivocada, florint com sempre massa d’hora, s’esvaeix tot el que no ens diem, i tot el que malauradament amaguem a la vida. Quantes coses ens amaguem, als demés i a nosaltres. La vida és en si un mur ple de forats on resguardats dels ulls dels demés amaguem les nostres febleses i els nostres valors, les nostres ànsies, i les nostres pors, els nostres desitjos i els vicis més inconfessables.

Aquests espais, que de joves veiem com els nostres espais íntims es tornen sovint amb els anys en tot allò que no voldrem compartir i que ens faria vergonya que se sabés. Tot allò que no volem que els demés traginin. Aleshores, quan exactament el desig es torna culpabilitat, el voler en vici? Quan i en quin moment el pètal de flor d’un ametller equivocat que floreix al gener, mort glaçat per l’esdevenir inefable i indefectible d’un hivern implacable que a tots ens alliçona.

L’altre dia pensava en el dia que morís. De fet hi penso cada cop que pujo a un avió: entenc que la meva estadística està completament trencada i que si cau, hauré de ser dins com hi era en Victor, o l’Eva, o l’Ismael. No tinc més amics que hagin mort en accidents d’avió (i ho celebro). Pensava en tot el rastre que deixes després, el rastre de les coses que no vols que els demés sàpiguen de tu, o que ho imagines, perquè en el fons qui furga després de que el teu cos esclati en trossets o simplement deixi de respirar en un camí o un llit d’hospital? La transcendència, la transcendència de la qual en Fermí (es bò trobar gent de tant en tant que amb cara de gat et fan pensar una miqueta més enllà) em feia pensar l’altre dia. Com transcendim, si entenem com transcendència no el que som després sinó el rastre inert que deixem al morir.

La literatura n’està plè d’exemples de gent que mor on després sorgeixen interrogants sobre la seva existència en aquells que l’han perviscut. I sovint, entrant a l’avió i buscant el meu seient mentres observo tots aquells que passen cabina avall i penso: quin rastre deixarem, quins camins oberts que els teus seguiran per saber qui erets. La gent té diferents cares o som pocs els que vivim varies vides al mateix temps? L’Al Fenici que viatja i que té els seus llocs de culte, els seus hotels, el Al Fenici que no dubtaria a degollar amb un ganivet esmolat a qualsevol client que li discuteix un descompte, l’Al Fenici que es fon amb la seva filla i que mai té un no per resposta, l’Al Fenici que es mira el seu fill i es veu en ell, l’Al Fenici que parla amb el seu gos Jim (que sempre escolta i després fa el que vol)…l’Al Fenici que estima la seva dona. L’Al Fenici que té una vida tant trista, i l’Al Fenici que té tantes vides.

No estem preparats per la nostra post mort, estem imbuïts en deixar un cadàver ben maco, i un record fantàstic ple de épica i estètica, quan sovint, per no dir sempre les restes que deixem son d’esfínters descomprimits i amb histories patètiques. Potser ens inventem una historia posterior abans del nostre no viure per suportar tot allò que no veurem, ni sentirem, ni sobretot: controlarem. Perque aquí resideix la clau de tot: la manca de control de la mort.

O potser…la manca de control. L’aparença.

El que volem que es sàpiga de nosaltres, el que no, el que potser sabem de nosaltres mateixos, i segur el que no sabem o no som capaços d’acceptar.

One Comment Add yours

  1. Edu ha dit:

    El post mortem no em preocupa tant com el post coma… suposo perque en el segon cas hauré de donar explicacions sobre certes coses…. i el que em fot mes seria donar-les sobre temes que no importen a ningu i que ningu s’ha preocupat mai de preguntar-me. En canvi el post mortem….
    Un moment…. pero si queda la memoria dels que mes t’estimen o tu has estimat en vida, aquells que voldries que no interpretessin un “no” per un “si”, aquells que un desengall els perturbaria de per vida…. per aquets es millor no deixar forats, i si algun d’aquets es inconfesable, doncs a la tomba amb ell.

    Suposo que has llegit “Todo esto te dare” de la Dolores Redondo….

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s