Merci!

No hi ha rès que em relaxi més que escoltar musica italiana un diumenge al matí. Potser aquesta costum i la de rebel·lar-me contra els mafiosos, els poca soltes i la estupidesa és el que vaig endur-me ara fa dos anys de la meva experiència a Cantine Settesoli, truncada per un mediocre anomenat Mark, i un Mafiós, amb problemes de cor i suposo que d’imatge, anomenat Vito. El meu soci de l’època tampoc va ajudar gaire, però això ja és una altre historia, una plena de pors i d’ideals i de tripijocs que mai vaig saber llegir.

Ara fa dos anys, (potser serà d’aquí a dues setmanes), em vaig veure avocat a decidir: fer empresa o millor dit no tancar la que tenia, o, treballar per algú altre, altre cop. I una persona, algú que al final ha esdevingut sempre important per mi a la hora de prendre decisions em va precipitar a l’abisme. Fes-ho, és ara o mai, i a temps de tornar sempre n’estaràs a temps.

Han estat dos anys plens de sorpreses, de molta pressió, de molt pensar en tu que tampoc t’ho has passat gaire bé, però sobretot han estat dos anys aprofitats i guanyats al temps.

Podria escriure’n moltíssim però no cal, potser sols cal dir Gracies. Merci X. per la empenta que vas donar-me.

Aquests dos anys han estat fantàstics. Es veritat que a nivell personal el desgast ha estat immens. És sempre complicat desfer-se de coses i fer-ne de noves que no saps si funcionaran o no. Anar a dormir amb l’angoixa dels deures que no has fet, perquè no els pots acabar mai, i sobretot comptar dia a dia els quatre duros que tens a la butxaca. Poc a poc, i segons quin dia, et relaxes, però tampoc gaire sovint.

Es qüestió de feina, de treballar cada dia i sobretot de resiliència, moltíssima. Perquè molt sovint, per una de bona en treus deu de dolentes. Es qüestió de saber agrair les coses, els consells, els bons i els dolents, i sobretot es qüestió de somni. De creure-ho cada dia. Emprendre és una feina titànica i absurda que tampoc no porta més enllà que el de guanyar-se la vida. Però hi ha una diferencia tan gran entre el si senyor i el obeir.

Desde aquí vull agrair també als mediocres com en Mark i en Vito que em van empènyer i els quals la seva reacció si llegissin això seria la venjança. La rancúnia sempre ha estat el patrimoni dels pobres d’esperit.

700 dies, aquest serà el títol del post que faré més endavant, però el d’avui seria gràcies, gracies a vosaltres: Ulla, X., Sophie, Nanos, Lenti, Francesco, Samantha, Pare, clients que vau mantenir la porta oberta, Marta, Guilarte, Estrella, gracies a tots , sense ordre ni concert, perquè així com en X. em va empènyer a l’abisme vosaltres vau treballar al meu costat perquè jo no caigués de la bicicleta.

One Comment Add yours

  1. Annerose Bloss ha dit:

    De alguna forma siempre pico y leo q escribes. No quiero leer lo pk escribes pk no tengo tiempo yvpk el “el tiempo es oro”…Pero de alguna forma me provocas y caigo….Pk:. Por otro lado está bien ver que tu reloj (tica-taca,tica-taca…) corre igual que el mío y de muchos seres humanos …..hacia la muerte…… Gracias por demostrarme que soy un homo sapiens no muy diferente a ti… con otra ADN pero …. 🙏🏻❣️💕El amor universal une a todos conADN suiza-francesada o ADN de lo que sea😊

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s