Turbulencies a Islandia…

El darrer cop que vaig pensar en Déu (nostre senyor) era dalt d’un avió de KLM; crec que l’entrellat que en vaig treure era que existia, a mitges. Els mitjons enlloc de suïcidar-se tornaven a la vida en forma humana, ho diu la meva amiga Marta, i a vegades feien de alcaldes, de peixaters, instagramers o comunicadors socials, altres desparellats de detectius privats. La Marta té aquestes coses de dona silenciosa, t’esguarda amb uns ulls extranys, i et somriu amb sorna a la vegada. Recordo que el darrer missatge que vaig enviar aquell dia era per ella, però tampoc n’estic segur.

Va ser en un vol de KLM tornant de Islandia, (el cabró d’en Ragnarsson mi fa anar sempre a l’hivern). L’avió es sacsejava de tal manera que el mon es dividia en dos tipus de persones: els que es caguen de por, i ho fan, i els que es caguen de por i encara que no ho facin, se’n moren de ganes. Però clar la dignitat et para fins l’esfinter.

Tenia tant engrapat el reposa colzes de merda del Boeing 727, que encara avui deu tenir un blau. Quan fas l’amor i creus que has de morir, t’arrapes com un boig als turmells de qui tinguis a sobre ( si ets a sobre crec que no funciona), és aquell precís moment en que acabes bé, o no s’acaba mai, si ets al llit, es quan un llit és un llit o tot es un puto ring de boxa amb assalts un darrera l’altre i sents algú que et diu: “contenció”.

Jo crec que aquell cop, al bell mig de l’espai gelat, turbulent, (segur que hi havia algun tauró), i unes onades de collons, em vaig recordar de les misses del Pare Manel a les monges (després hamelin) ara (Germans Tries i Pujol), (millor hauria estat un multicine i una hamburgueseria) (aixx no que això ho tindrem a la Miralda, mes aviat que tard). Vaig resar un Pare Nostre i després, insensat de mi, vaig decidir fotre el play al Ipad, i, sincerament, tirar de la cervesa amb vodka que havia demanat a la holandesa errant minuts abans.

Al costat un Coreà (del sud) treia la darrera papilla amb restes de carn de cérvol a la moqueta de l’avió, i la impressió estranya de que el món acabava, va fer que m’aixequés malgrat les turbulències, em treies el cinturo comprat al Corte Ingles, m’arremangues la camisa PdH i em comences a flagel·lar tot entonant un Mea Culpa Tediós com un orgasme de puntetes. Un Orgasme de puntetes…. Com deu ser sentir-ho de puntetes?

Recordo que la Holandesa vestida de blau de KLM i que repartia bosses de vomitar i entrepans, va deixar anar el carro de càtering que va impactar contra el Coreà, i de sobte una islandesa de pits prominents i mugrons no anecdòtics se’m va aferrar i vaig tenir la sensació que era Rasputin, espantat, vaig fotre un bot que em va desplaçar quasi tres files endarrere.

El silenci es va fer amo de la cabina, i mentre els entrepans volaven, les azafates provaven de reanimar al Coreà, i jo em veia literalment xuclat per la islandesa amb les llargues posades em vaig preguntar realment si DEU (nostre senyor) existia.

Es evident que aquell vol va acabar amb final feliç, en tots els sentits, però de veritat us recomano no encomanar-vos a la deïtat si no cal, aprofitar els atacs de histèria (continguda) de les islandeses i sobretot si viatgeu a prop d’un Coreà, deixeu que vagi a fer un pipi quan saltin les llums de Fasten Seatbels.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s